Fràgil com un vidre és la memòria

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia despertar-me demà sense memòria. I mirar-me a l'espill i no coneixe'm. I veure davant meu un home estrany, el cap ple de preguntes i de boira. De quin color tenia els ulls ma mare? Com era aquella dona que em va amar? Quins els noms dels amics, quina la pàtria? I no recordar res, no recordar-me d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies: Al tard les orenetes revolaven xisclant entre el daurat polsim dels núvols i el so de les campanes i del riu. I anava a l'Institut -les matemàtiques, la lectura, el dibuix- i m'agradava una noia de llargues trenes rosses i ulls color de pluja. Molt després -me'n recordo- vingueren la Botànica (pàl·lids, tristos herbaris de flors seques), la simetria transparent del quars i l'obsessiu hexàgon del benzè. I, amb els amics, parlàvem de poemes, de sexe i de mil coses discutibles. I de nit ja entrada (nits de vi i roses), pensàvem ser immortals: pintar graffiti ben insolent a les parets més blanques, aparellar artefactes voladors, trencar a cops de martell safirs puríssims, besar els llavis gelats de les estàtues. (La primera besada -me'n recordo- va ser una nit de músiques llunyanes, vora la mar i uns pits de nata tèbia.) Recordo tantes coses. I m'adono que dins el cos tinc més records que vísceres. De cop comprenc que l'home és la memòria. Gerard  Vergés