Doncs mireu, ara us explicaré el meu breu relat d’amor a la maduresa ja que us poseu tan pesats i tafaners.
Ara, molt aviat, em casaré per primer cop als meus 50 i tants anys. I em fa molta, molta il·lusió. Quan era joveneta era molt sopes i no lligava res, però res de res... Ni tan sols l’allioli que sempre va estar cosa de la meva germana gran. Després va venir la feina, i la independència, i l’estudiar per las nits. I no m’agradaven gens les discoteques. Els pubs dels 70 sí, ja era un altre cosa. Anava molt a El Cafetín Musiquero al carrer Santaló de Barcelona (o era un altre carrer d’aquells? Ai, Déu!, quina memòria!) a escoltar els cantautors que per allà es trobaven i sentia cançons com “Te recuerdo Amanda” o la de la Violeta Parra... Uis!, m’emociono de pensar-hi. Però això continuava sent quan era tan joveneta i tan sopes. No, després no tenia temps ni per a dormir. Menys de 6 hores i apa!, sant tornem-hi que no ha estat res. Queia al llit com un sac de patates...
Què parli ja del meu amor? Que he dit que em casava? Ah, clar! Sí, això mateix... Per on coi anava?
Resulta que primer em vaig quedar sense feina, aturada de llarga durada i no em volien per a res. Res de bo, clar. He fet de tot, de venedora de cosmètics, enquestadora (i no em pagaven, un costum molt estès des de fa una pila d’anys), atendre el telèfon a una empresa petita plena de galifardeus, cambrera en un xiringuito d’esmorzars i dinars, un lloc d’aquests familiars. I quin cony de família! Pesats, pesats. He donat classes particulars de repàs d’anglès (què malament l’arriben a ensenyar!), de castellà també, he donat massatges però ho vaig deixar perquè em venien tot d’homes que volien el servei complet. I mira que jo ja els hi feia des dels peus fins la darrera arrel dels cabells si és que encara en tenien però no, volien el “complet”. I com que si dius que ets massatgista el prenen per sinònim de...
Què? Ara què passa? Què parli del casament? Quin casament?... Ah, clar! Però bé que tenia que explicar com vaig arribar a conèixer al meu futur i fotut marit, no?
A veure. Anàvem perquè m’havia quedat a l’atur després de 30 anys a una empresa, a un coi de fàbrica d’essències que ha passat per cinquanta mil mans. I això que havia arribat a ser avaluadora de perfums i treballava amb el perfumista de la casa aquí, al país, un càrrec molt bo i que m’agradava moltíssim. Però res, venen aquests holdings brutals i apa, tothom a fer punyetes! Continuen el negoci però amb molt menys personal i amb una sola fàbrica que produeix per tot el món.
Després va venir la època de fer de tot menys “serveis complets”. No, no, que jo sóc molt meva i ningú em toca allò que no sona. I vaig començar a trobar-me malament i malament fins que em van enviar al grup de malalts crònics, la ferralla. I com que m’avorria, doncs què podia fer? Anar al CAP (al centre d’atenció primària li diuen) per fer petar la xerradeta i a Urgències quan ja no podia més d’avorriment. Que la pensió que m’ha quedat per malaltia no és per anar a concerts ni que sigui al galliner o apuntar-me a llocs “guais” i “cools”.
Allà, al CAP, és on vaig conèixer al Paco. Quin tiarró! Fa goig de veure, en Paco. Bé, tot s’ha de dir, té problemes d’artrosi, de reuma, de circulació, porta una pròtesi al maluc esquerra per un accident que va patir i un clau al genoll dret per un altre accident. Té hipertensió, s’ha de cuidar el colesterol encara que el té molt moderat..., està una mica esconyadet, pobrissó meu, però... quin tiarró! M’he enamorat com una beneitona i tot ens va d’allò més bé perquè, a més, podrem compartir els medicaments i ja no tindré més problemes per trobar a algú que m’acompanyi a cada centre que necessito anar per les proves, els controls i totes aquestes històries. Que ara, amb les retallades m’haig de recórrer mitja província de Barcelona perquè cada cosa han de fer-me-la a un centre diferent. Quina colla de gamarusos! En saben molt de planificar. I no s’equivoquen mai, noooo!
Doncs ens casem aviat, el dia de la Inmaculada perquè aquella setmana gairebé que tancaran tots els hospitals i no diguem ja el CAP. El nostre és dels que es queden sense servei d’Urgències, així que aprofitarem. I podem fer els preparatius tranquils perquè ja sabem que la meva operació del túnel carpià s’ha posposat sine die. Com la dels lligaments del genoll, que també tinc malament i em fa un mal!! Però no sóc un futbolista i el meu cas no té cap importància. Sort que el problema del braç és l’esquerra i podré portar les flors amb la dreta perquè l’altre ma la tinc sempre adormida i se’m cau tot. Mai havia fet tanta trencadissa de plats com ara! Era de les que mai ha trencat un plat. Ara trenco plats per la meva ma morta i abonyego cassoles manifestant-me amb els Indignats. Resulta molt emprenyador això del braç i la ma però desprès de gairebé un any i mig esperant, ja he arribat a prendre-m’ho una mica més bé. Ara bé, si em trobo aquesta gentussa de les retallades, se n’aniran ben calents amb el fotimer de mastegots que rebran! I tant!
Com m’estimo al meu Paco!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada