Esmorzar verd de diumenge

Un bon esmorzar a l’estil antic, va bé per agafar forces i després anar a donar una llarga passejada, anar amb bici o córrer, però això sí, per algun parc o lloc verd, a la platja, amb poc o cap trànsit. Córrer o fer qualsevol exercici aeròbic per un lloc ple de fums, gasos i contaminació com que té justament l’efecte contrari al que es busca: fer salut. Definitivament, omplir-se els pulmons i les cèl·lules de brutícia, NO ES FER SALUT. Ja no importa si fumeu o no fumeu perquè esteu llestos.

I després de tan amable recomanació, anem a parlar de menjar. Nyami, nyami!

L’esmorzar verd de diumenge és un entrepà –però quin entrepà!- acompanyat d’una saborós bol d’amanideta d’amargants:

Ingredients per l’entrepà (per persona):

Una barreta de llavors. Si no en trobeu, al final us dono la solució

150 grams de carn de vedella trinxada

Un pebrot verd dels llargs ben maco (que no sigui escarransit)

Formatge gorgonzola

Nous

1 tomàquet

Oli d’oliva

Sal

Solució si no teniu la barreta de llavors:

1 barreta de pa integral individual o un tros de la barra clàssica

Pipes (la llavor dels gira-sols de sempre)

Sèsam

Un polsim de comí.

Per fer l’entrepà:

Agafeu la carn trinxada i li afegiu sal, nous ben esmicolades i formatge gorgonzola ratllat o també ben esmicolat. No poseu gaire sal perquè el formatge ja fa pujar el gust.

Segons el tros de pa que tingueu feu dues hamburgueses primetes que, tallades per la meitat, ompliran la barreta, o una més gruixuda, amb els 150 gr. de carn i per fer la mateixa operació. Tot és segons el tros de pa de l’entrepà.

Les hamburgueses, a la planxa i al gust, volta i volta –si la carn és ben fresca- o “well done”.

Fregiu el(s) pebrot(s) amb una espurna de sal i oli. Si no voleu fer-los a la paella pel greix, planxa o microones mentre feu les hamburgueses.

I la barreta a la catalana, com sempre. Pa ben sucat amb tomàquet, oli d’oliva, pebrot fregit i la(s) hamburguesa(-es). Afegiu les llavors desprès del tomàquet perquè s’enganxin si no teniu pa de llavors.

És molt important que no agafeu el pa negre clàssic tipus alemany que molts venen com de llavors i que acostuma a portar civada. El problema d’aquest pa és que resulta massa atapeït per fer un bon entrepà que ha de resultar més flonjo i no treure protagonisme a la resta  d'ingredients. Cada mos ha de resultar una barreja saborosa i ben equilibrada de gustos: La carn, el formatge, el pebrot, les llavors (el comí només ha de resultar una petita flaire), el tomàquet, el pa, l’oli...

Valerianella locusta

Ingredients per l’amanida (4 persones):

Una escarola

Un grapat de, diré el nom llatí, Valerianella locusta, coneguts en castellà com "canónigos" però que no són 'canonges' i tampoc creixens, que són els 'berros'.

Olives verdes trencades, amargants

Oli d’oliva

Vinagre

Sal

Renteu bé les verdures i talleu-les, això és important, amb les mans. Es tracta d’una recomanació que em va fer una amiga i vaig comprovar que té raó, sempre que no estem parlant de amanides ja preparades, de les que venen en bosses que ja fa molt de temps que estan mortes i ben mortes. Un enciam o una escarola frescos tallats amb les mans (mal tallats) resulten més cruixents i saborosos que tallats amb ganivet. Podeu fer com la meva mare, agafar un grapat de fulles, fer un farcellet i anar tallant retorçant-los amb força i rapidesa, com qui li retorça el cap a una gallina (ho sento per la sensibilitat de la gent de ciutat d’ara o pixapins; és que vaig criar-me veient-ho fer, això de trencar el coll L).

Ho distribuïm dins de cada bol individual a capes, a trossos ben petits, que puguin cabre en un mos sense fer marranades: escarola, uns pocs Valerianella locusta, més escarola, unes quantes fulles més de la Valerianella i més escarola. Posem una espurna de sal (tampoc cal si hom no vol), rajolí de vinagre, les olives i un raig d’oli ben generós.  

Es tracta d’una amanida d’amargants, boníssima per la nostra salut. Hi ha una regla d’or que ens fa recordar que tota verdura o vegetal amargant (carxofa, escarola, albergínia...) va bé pel fetge. I els Valerianella locusta porten moltes sals minerals, entre elles el iode que tanta falta fa, per més que sigui en petites dosis, i que cada vegada trobem menys en molts aliments. A més, recordem que formen part del mateix grup botànic que la coneguda valeriana, d'efectes relaxants.

Bon profit!!

-----------------

Noteta: Un suspens pels diccionaris online de l'Avui-El Punt, El Paísm Google, i la Gencat, que no han estat d'ajut a l'hora de trobar la traducció pels "canónigos".

Que ningú digui que són el mateix encara que tenen una ressemblança. Fins i tot la família és diferent. El creixen (Nasturtium officinale W. T. Aiton) és una planta de la família Brassicaceae (o de les crucíferes). Del Nasturtium surt alló de "mastuerzo" que en principi és un altre nom per el "berro" (mastuerzo de agua, mastuerzo acuático).